Ja fa més de vint anys que Matthew Tree va arribar a Barcelona en un vagó d'un tren de la RENFE. Des de llavors, ha exercit d’escriptor en llengua catalana i ja ha publicat vuit llibres en català. Tree és un caràcter desenfadat i senzill. Amb una gran facilitat per comunicar-se i mostrar-se proper, domina més el català que molts autòctons, tot i haver nascut i passat la seva joventut a Londres. I no només el domina parlant, sinó que ja és tota una figura dins la literatura catalana.

Tree és un home idees i un escriptor compromès amb la societat que l’envolta. Però malgrat el seu esperit crític, manté la força de l’optimisme i la voluntat de no llençar mai la tovallola.

Al teu llibre de memòries expliques que vas conèixer Catalunya a través d’una història d’amor, però, quan hi vas viatjar per primera vegada? 

El primer contacte amb Catalunya va ser a finals dels anys 70, perquè la noia amb qui sortia en aquells moments a Londres, jo pensava que era espanyola però va resultar que era catalana. Bé, en aquella època només sabia que existia Catalunya pel llibre de George Orwell, Homenatge a Catalunya, i l’encabia dins els tòpics que tenim els anglesos sobre els espanyols, que són molts. El fet és que ens vam casar de manera clandestina, ja que sinó la feien fora del país. Tenia policies de paisà a casa cada dia assetjant-la i vam prendre aquesta decisió. Com pots veure, les raons van ser més que res burocràtiques i per això vam decidir mantenir-ho en secret. Però ella ho va explicar a la seva família i bé, al cap d’una setmana ja ho sabia tot Osona (riu). D’aquesta manera va arribar el meu primer contacte amb Catalunya, a través del viatge que vaig fer per conèixer els meus sogres. Jo tenia 19 anys i, la veritat, estava molt espantat i per mi anar a l’Estat Espanyol era conèixer un gran desconegut. Al cap d’un temps vaig tornar a venir per una temporada d’uns sis mesos i vaig decidir aprendre català, ja que em vaig adonar que era una llengua habitual, no com el gal·lès per exemple, que ja gairebé no es parla. Tothom li donava molta importància, vaig entendre que s’havia intentat suprimir per un govern feixista durant 40 anys i s’hi va afegir el fet, que l’única persona del poble que em va desaconsellar aprendre’l era un català membre de Fuerza Nueva. També em va ajudar molt el meu cunyat, que era un home amb molta cultura, molt obert, molt internacionalista i independentista català. El meu procés d’aprenantatge del català va ser autodidacta i gràcies a la immersió d’aquests sis mesos. Llavors, ens vam separar amb la meva dona i vaig tornar a Anglaterra, on hi vaig passar els següents quatre anys. Com que ja escrivia i tenia molt interès en la literatura, vaig decidir conèixer la literatura de la llengua que acabava d’aprendre, el català. Això em va permetre eixamplar molt el meu vocabulari i així vaig començar a dominar el català escrit. 

Però després vas decidir tornar per instal·lar-te aquí. 

Durant aquests anys a Anglaterra, estava a l’atur, bevia massa, m’estava estancant i no m’agradava el que escrivia. Vaig entendre, de manera instintiva, que si no fugia d’aquella situació i em donava una segona oportunitat, estava condemnat a una vida molt dolenta. Llavors vaig veure que l’única porta que tenia oberta era la catalana i vaig decidir venir a viurea Barcelona el 1984. Pensa que estava tan espantat que em vaig emborratxar tot el viatge de tren, pensa que en aquell moment tenia 26 anys i no sabia com acabaria. 

Abans d’escriure amb català ja escrivies amb anglès, però havies publicat? 

Si, en revistes underground de Londres. Estavadins un grup d’escriptors que s’anomenaven Els Escriptors del Soterrani, compromesos amb la part més obrera de Londres. Era un grup magnífic amb un alt nivell literari i, de fet, algun dels membres d’aquell grup ha estat molt reconegut amb els anys. 

Com va sorgir la teva vocació com a escriptor?

La decisió de centrar la meva vida a escriure la vaig prendre als 17 o 18 anys, però vaig canviar d’opinió als 20 anys perquè pensava que escriure era una activitat elitista. Després vaig reprendre l’activitat.   

Sempre t’has mostrat molt crític amb els intel·lectuals, continues sent-ho?

Si, no m’agraden i crec que fan més nosa que servei, en la majoria de casos. 

També has estat molt crític amb les universitats, realment no hi veus res de positiu?Com creus que hauria de ser una universitat? 

No hi ha res de positiu en les universitats. Sobretot per matèries com la literatura o la pintura, les universitats no haurien ni d’existir. Penso que les universitats són un fre pel procés creatiu d’aquestes activitats més artístiques. Crec que l’actitut acadèmica és de per si una actitut no creativa. 

Però observar què han fet altres pot servir, o no? Creus que fomenten massa el pensament lògic? 

En l’observació no hi habita l’originalitat. Un creador pot ser molt lògic però si vol fer alguna cosa interessant millor que esquivi la universitat, és la meva opinió. Però i ha altra gent com la Zaddie Smith, la jove escriptora de Dents Blanques o Sobre la bellesa, que diu que per ella la universitat va ser la catarsis, en això, que cadascú vagi a la seva. 

I de la literatura catalana, amb quins escriptors et quedaries? 

Al principi m’agradava molt Pedrolo, sobretot per la seva inventiva i pels elements més crus que incorporava als seus llibres i que jo trobava a faltaren la literatura catalana, sexe dur, violència, una certa franquesa en absolutament tot. M’agrada moltíssim Pere Calders, però el meu mestre en català és Quim Monzó. Ho llegeixo tot d’ell i quan l’anomeno mestre, em refereixo a una de les persones que t’imagines que mira el què escrius des de la teva esquena i, com que la croada personal de Monzó ha estat anar contra el tòpic, penso si ell em diria “treu això queja s’ha escrit tantes vegades que no diu res”. També m’interessen els autors clàssics, com Narcís Oller o el Miquel Llor de la Ciutat dels Sants. I les primeres novel·les entre neuròtiques i romàntiques de Rodoreda, que trobo difícils però d’una gran qualitat. Crec que la literatura catalana és plena de sorpreses. 

Es comenta que surten pocs escriptors joves de qualitat en català, com creus que es troba la salut de la literatura catalana? 

L’estat de la literatura catalana, pel què fa als escriptors i a les obres està molt bé, de fet crec que és més gran del què seria normal per la quantitat de catalanoparlants que hi ha i pot anar amb el cap ben alt a nivell internacional. Els problemes són pràctics, logístics i polítics. Crec que la seva projecció internacional no és la que li correspondria perquè el govern espanyol no té cap interès en promocionar les cultures no castellanes de l’Estat. Si a dins de l’Estat ja ho fan poc, a fora gens.   

Davant de la polèmica sobre qui ha d’anar a la Fira de Frankfurt, quina seria la teva opinió? 

La literatura catalana i no ho dic jo, sinó que ho diuen totes les universitats - ara les cito! (riu) -  d’arreu del món, és la que s’escriu en català, és una qüestió científica. Han volgut embolicar la troca amb el concepte de cultura catalana, però la base de qualsevol cultura és la llengua. Hi ha un americà, que viu a Barcelona i escriu amb francès i ha guanyat un premi francès molt important, doncs és claríssim que pertany a la literatura francesa. No l’enviaran a ell a Frankfurt. 

En el teu llibre de memòries expliques que de jove et senties molt proper a l’anarquisme, encara te n’hi consideres? 

Si, però no milito, només faig una columna a la revista La Directa, que ara ha aparegut als mitjans perquè l’Oleguer Preses també hi escriu. Però mantinc la idea bàsica de l’anarquisme, de qüestionar qualsevol tipus d’autoritat. Els anarquistes sempre hem dit, “si estàs al quiròfan, el cirurgià és qui més en sap i per tan l’obeeixes perquè és el que té més coneixaments per operar”. Però fora del quiròfan, en el món de la política per exemple, la major part de la gent que té autoritat, la tenen de forma gratuïta, llavors per què hem de respectar les idees de Jordi Hereu, per mi un dels pitjors polítics del panorama actual català, o la de qualsevol altre. Més enllà de si hi estem d’acord o no l’autoritat sempre és qüestionable i si deixem de qüestionar-la correm el risc que ens manipulin des del poder. Aquesta actitut m’agrada molt encara. 

L’últim llibre que has escrit, La Puta Feina, parla de les jerarquies al món laboral, què et va motivar a tractar aquest tema? 

El motiu va lligat amb la idea de l’anarquisme. Sempre, des del primer dia que vaig anar a treballar i vaig viure el què és tenir un amo, que m’interessa el tema. Tots ens omplim la boca amb la democràcia divina, però aquesta no existeix ni en broma, al contrari, moltes vegades els amos són autoritaris, assetjadors, masclistes en el cas de la dona, etc. Són persones absolutament insuportables, potser no a casa seva però si quan exerceixen el seu poder al lloc de treball. El llibre és una denúncia d’aquest fet i vol motivar a no donar això per descomptat. És una diatriva, no pretén ser una tesi, i m’ho vaig passar molt bé fent-la. Vol dir a tots els que treballen que pensin una mica, en com millorar les coses. 

Molta gent t’ha conegut pel programa Passatgers que presentaves a TV3, et tornarem a veure aviat a la televisió? 

Mmm...no, la veritat és que no. Els de la productora em van cridar perquè havien llegit un llibre que vaig fer de viatges i els va agradar el to que utilitzava i volien aquest to pel programa. Volien que els fés els guions, que parlés a càmera. Però va ser més una cosa de subgèneres, no va ser un encàrrec. I ara, els vaig proposar una idea sobre un programa de llibres, però ells ja en tenien una altra. I de moment no crec que es faci, ja que tan BTV com TV3 ja tenen els programes de llibres lligats. A més, fer pantalla em posa nerviós i jo sempre he fet aquestes coses pensant que pot ajudar als meus llibres. Pensa que al magatzem de Columna encara guarda els meus llibres perquè van dir “Ei! Que aquest tio surt a la tele!”. M’ho vaig passar molt bé, però la gent et coneix per això de sortir a la tele, no perquè ja hagis escrit vuit llibres i això fa ràbia. 

Quins són els teus autors de referència, a part dels catalans que ja hem comentat?  

Al meu panteó hi ha Henri Miller, que ara no el llegeix ningú perquè no està de moda, el portuguès António Lobo Antúnes, Thomas Bernhard, Bohumil Hrabal, William Burroughs i Quim Monzó. 

Has tingut una vida molt intensa però explican’s alguna cosa que t’hauria agradat fer i no has fet mai? 

Aprendre a conduïr i anar amb bicicleta, però em sembla que ja és massa tard per aprendre’n! 

Sempre t’has pronunciat sobre la política catalana, com veus el panorama? 

Jo he anat canviant d’opinió. Aquests últims cinc o sis anys, tenim proves innegables que a l’Espanya monolingüe no volen saber res de plurinacionalitat o pluriculturalitat i que tenen una pronunciada mania a l’univers cultural català, jo tinc claríssim que no sóc nacionalista, però sí independentitsa. Penso que si volem que tot aquest univers cultural i lingüístic català visqui d’una manera normal al planeta que ens ha tocat viure i, com que la gent és una mica tonta, l’única manera de garantir que es respecti és tenint un Estat per protegir-lo. I em sap greu, preferiria que no fos així, però és clar que és més pràctic pensar en una independència que en termes d’autonomia i federalisme, perquè ja hem vist la immobilitat total espanyola. Ho tinc molt clar, si estic en una habitació plena de gent que sé que no els caic bé, marxo. 

I estàs treballant en algun projecte literari nou? 

Ara estic fent dos llibres a la vegada. Un és sota contracte, però és un tema que m’interessa molt, el religiós, una de les meves altres obsessions. El meu camí cap a l’ateïsme,va passar per l’experiència religiosa de petit, sobretot per l’influència del meu pare. Tots hem vist com la religió ha anat ocupant un lloc central aquests últims anys i no parlo només de l’islam. El cristianisme també ha crescut i cada vegada és menys tolerant, abans callava, però ara torna a ficar-se en tot, com en política. Respecto molt que la gent pugui tenir religions però no tolero que em vulguin imposar coses que seriosament penso que són fantasies imaginatives sense cap fonament real. El llibre analitza aquestes idees, però també què pensen els musulmans, els shiïtes, els cristians, perquè s’ha de saber i tothom en parla però la gent no té aquesta informació. L’altre llibre és una novel·la en anglès, que és la setena edició que n’escric, i aquesta última em sembla que, per fi, és la definitiva.