Més de 60.000 espectadors han gaudit enguany del festival, una xifra que supera la de l’edició passada en un 37%
Actuacions com les de The Smashing Pumpkins, Patti Smith o Wilco han estat valorades molt positivament per part del públic
L’Estrella Damm Primavera Sound és un festival conegut, sobretot, pel detallisme que té a l’hora de triar els conjunts i artistes que entraran dins la programació. A diferència d’altres esdeveniments musicals que se celebren al nostre país, aquest solia ser partidari de grups més aviat minoritaris, caracteritzats més per la qualitat en la seva música que no pas pel ressò mediàtic que puguin tenir (això no vol dir que en ocasions no hagin actuat personatges de la talla del camaleònic Iggy Pop). Enguany, l’organització va apostar per un cartell més divers per tal “d’acontentar tant aquell que busca experiències festives com qui està més interessat en artistes més...difícils”. Aquesta mescla d’estils ha donat resultat. Molt bon resultat.
Un total de 62.000 persones han passat pel recinte firal El Fòrum de Barcelona, on es troba situar el festival per tercer any consecutiu, al llarg dels tres dies, un nombre que poc té a veure amb les 45.000 que van fer-ho ara fa un any, segurament per la manca de caps de cartell programats. Un èxit que poc s’esperava des de l’organització. La sorpresa també ha estat la xifra del nombre d’estrangers, que s’ha situat en un 30% del total del públic, tal i com passa amb altres festivals com el Sónar, que també té lloc a Barcelona, o el Festival Internacional de Benicàssim.
El retrobament dels mítics The Smashing Pumpkins i les actuacions de Patti Smith, Wilco, The White Stripes i The Good The Bad and The Queen eren les més esperades i, segurament, les culpables de l’afluència de públic, que el que sí va criticar van ser les llarguíssimes cues que havien de fer per entrar al recinte, demanar una beguda o, simplement, fer ús dels lavabos públics.
Billy Corgan i el duet White, protagonistes del dijous
Cada nit va estar marcada per una o dues actuacions estel·lars. La primera nit de festival (el dijous dia 31), era una de les més esperades atès que la banda de Billy Corgan (The Smashing Pumpkins) pujava a l’escenari després d’uns quants anys de fer cadascú la seva. Els de Chicago van presentar el nou treball, Zeitgest, davant de 20.000 devotes persones que amb cara d’emoció esperaven, en el fons, que sonessin les mítiques. Tot i els aires de perdonavides de Corgan, el carismàtic vocalista de la banda els satisfer (i de sobres) aquesta necessitat regalant, entre d’altres, Siamese Dreams i Melon Coollie. Un públic bastant més reduït (8.000 assistents) però no per això menys entregat van tenir Jack i Meg White, que tornaven a la ciutat també per donar a conèixer els seus últims temes, que s’engloben dins un disc que veurà la llum el proper 18 de juny, Icky Thump.
A més dels dos monstres de la nit, caldria destacar les actuacions de Herman Düne, que tot i la poca gent que va poder-hi assistir a causa de la llarga cua que s’havia de fer per entrar al recinte van oferir un bon concert, Slint i els barcelonins Veracruz. La qualitat musical va ser innegable, igual que el caos que hi va haver un cop finalitzats els concerts per la manca de transport públic disponible. El mateix va passar la nit de divendres, però no la de dissabte, ja que des de fa mesos, el metro de la ciutat funciona ininterrompudament.
Los Planetas esdevenen caps de cartell
Segurament divendres era la nit més fluixa pel que fa als grups que hi actuaven. No hi havia grans personalitats, s’havien venut menys entrades que en les altres dues jornades... però no per aquest motiu ningú havia de destacar. Les estrelles varen ser els espanyols Los Planetas, que de seguida van tenir els motors calentats i van defensar com mai el seu darrer treball, tan esperat i aclamat, La leyenda del espacio.
Patti, la reina del dissabte...i del festival
CRÒNICA
L’autora de temes com Because The Night o People Have The Power va bordar la seva actuació, només com els veritables artistes són capaços de fer. La gent esperava asseguda a l’herba de l’escenari central, l’anomenat “Estrella”, des d’una bona estona abans que la llegendària Patti Smith aparegués. No es poden veure cada dia mites en vida de la seva magnitud. L’expectació era molt, però també la incertesa. Com seria el concert? En quina actitud estaria ella? Tocaria aquella cançó que tant ens agrada i que no hem pogut sentir mai en directe? Deixarà anar missatges reivindicatius propis de la cantant?
Totes aquestes preguntes van quedar contestades als pocs minuts de començar el concert. Encara que el nucli de l’espectacle es basés en l’últim disc de l’americana, Twelve, en el qual hi podem trobar 12 versions de clàssics del rock, també va regalar al públic peces que no podien fallar en una nit com la de dissabte. Un dels moments àlgids va ser quan van començar a sonar les primeres notes de Gloria. El públic es va posar a aplaudir i a xiular, a través de la pantalla es podia apreciar la cara de satisfacció d’Smith per aquesta massiva reacció.
La gent també va embogir en sentir Are you experienced de Jimi Hendrix, Gimme shelter de Rolling Stones (que va dedicar a Gay Mercader “perquè va ser el primer que va deixar-nos tocar a Barcelona, l’any 1976”, va afirmar), Soul Kitchen de The Doors i, especialment, Smells Than Teen Spirit de Nirvana.
Va ser un concert rodó on no hi va falta de res. Ni tan sols un crit a la pau en forma d’afirmació: “No a la guerra. No necessitem més fotudes guerres”.
La veterana Patti Smith va demostrar que el seu no és un talent que, com alguns dels seus companys, ha quedat enrere en els anys. És una artista actual, que ofereix tot allò que porta dins en forma de música i lletra, com ha de ser.
